martes, 3 de junio de 2014
viernes, 30 de mayo de 2014
martes, 13 de mayo de 2014
viernes, 2 de mayo de 2014
miércoles, 23 de abril de 2014
Fotos de niños de todo el mundo con juguetes
miércoles, 16 de abril de 2014
El viejo y la margarita
Cada mañana el viejo salía al jardín con una silla y se sentaba frente a
su margarita.
Un día se dio cuenta de que su flor no le escuchaba y vio que sus hojas estaban llenas de pulgón.
Corrió hacia la biblioteca para buscar en algún libro la solución a su problema.
Y la encontró.Cada solución desencadena un problema pero con perseverancia e investigando se solucionará al final.
Un día se dio cuenta de que su flor no le escuchaba y vio que sus hojas estaban llenas de pulgón.
Corrió hacia la biblioteca para buscar en algún libro la solución a su problema.
Y la encontró.Cada solución desencadena un problema pero con perseverancia e investigando se solucionará al final.
El
viejo está muy orgulloso de su margarita. Un día en que la nota callada
y triste descubre que tiene pulgón. Entonces, sube a su bicicleta, se
dirige a la biblioteca, y en un libro lee que las mariquitas comen el
pulgón. Llena el jardín de mariquitas que eliminan la plaga, pero ¡ahora
tendrá que deshacerse de ellas! Así que vuelve a la biblioteca para
buscar la forma de hacerlo. Pero cada solución trae consigo un nuevo
problema. Una historia con un final sorprendente. - See more at:
http://www.canallector.com/20694/El_viejo_y_la_margarita#sthash.BS0Bl7Nq.dpufCada mañana el viejo salía al jardín con una silla y se sentaba frente a
su margarita. Un día se dio cuenta de que su flor no le escuchaba y, al
acercarse a ella, vio que sus hojas estaban llenas de pulgón. Corrió
hacia la biblioteca para buscar en algún libro la solución a su
problema. Y la encontró. Entonces, llenó su jardín de mariquitas y se
fue a dormir porque estaba seguro que ellas acabarían comiendo el
pulgón. Al día siguiente, las mariquitas se habían comido el pulgón,
pero había tantas que no podía ver su margarita. Ahora tenía que buscar
una nueva solución. Al final, la encontrará en los búhos, que se comerán
a los escorpiones, que se comieron a las mariquitas, que se comieron el
pulgón.
El
viejo está muy orgulloso de su margarita. Un día en que la nota callada
y triste descubre que tiene pulgón. Entonces, sube a su bicicleta, se
dirige a la biblioteca, y en un libro lee que las mariquitas comen el
pulgón. Llena el jardín de mariquitas que eliminan la plaga, pero ¡ahora
tendrá que deshacerse de ellas! Así que vuelve a la biblioteca para
buscar la forma de hacerlo. Pero cada solución trae consigo un nuevo
problema. Una historia con un final sorprendente. - See more at:
http://www.canallector.com/20694/El_viejo_y_la_margarita#sthash.BS0Bl7Nq.dpuf
El princep dels embolics,
Mags de l´engany i la mentida.
Un conte que convida a la reflexió. Millor album il.lustrat Premi Lazarillo 2008.
En la nostra biblioteca
martes, 8 de abril de 2014
viernes, 4 de abril de 2014
lunes, 17 de marzo de 2014
Concurs de relats del AMPA Arbre Blanc
L´AMPA organitza un concurs de relats per als alumnes de 4t, 5é i 6é del centre.La data de lliurament serà del 10 al 24 de març al tutor/a
Les bases del concurs són:
.Text valencià o catellà
.Màxim dos folis escrits a ordinador.
.Tema actualitat.
Les bases del concurs són:
.Text valencià o catellà
.Màxim dos folis escrits a ordinador.
.Tema actualitat.
miércoles, 26 de febrero de 2014
miércoles, 19 de febrero de 2014
martes, 21 de enero de 2014
Un Nadal Meravellós, Lucia Espinós, C.P. Cristo de la Paz
UN
NADAL MERAVELLÓS
Feia
molt de temps, en Barcelona,hi havia una família molt pobre que no
tenia casa on refugiar-se. El dia de Nadal, estaven als carrers
demanant diners per a comprar-se menjar. Va passar moltísima gent
però a ningú li va donar pena aquelles pobres persones i no van
donar res. A la nit ja no podien més, estaven cansats i agotats,de
fet, el pare i la mare es van desmayar súbitament i sols va quedar
la filla, que s’anomenava Marina y no sabia que fer, estava molt
nerviosa i preocupada pels seus pares. Va estar demanant ajuda, però
amb poques esperançes perquè no quedava molta gent al carrer. Es va
donar compte de que passava un senyor amb un barret, prim i pareixia
que tenia molta fortuna. La xiqueta el va pedir ajuda, però l’home
va posar una excusa i va anar n’se de llarg. Marina es va posar a
plorar molt, tenía una tristesa inmensa. Va tirar-se a terra i
mentres plorava es va encogir com una bola. Un quart d’hora
després, va pasar una dona amb jaqueta de pell d’animal i un
calçat caríssim. La jove li va dir molt nerviosa i exhausta:
-Per
favor senyora, podría telefonear a l’ambulancia, els meus pares
s’han desmayat!!!
La
dona es va alçar les seues ulleres amb una cara de menyspreu i va
fer exacatament el mateix que l’altre home ,es va anar i va
susurrar:
-Com
deteste a la gent així…
La
xica va tornar a plorar, pero encara més fort i estava pensant en lo
dura i horrible que era la seua vida. Va passar molt de temps i va
intentar que els seus pares tornaren a estar conscients, però no hi
va haver resultat, la sort era que encara respiraven. De repent, va
passar una altra dona anomenada Clara, però Marina ni es va molestar
en demanar-li ajuda perquè sabía que no anava a fer-la cas, es va
quedar amb els seus pares plorant. Quan Clara va vore a la familia…:
-Mare
de Dèu!Que ha passat aquí?!?!
-Els
meus pares s’han desmayat, però, què més dona, si a tu et dona
igual.-va dir sense esperança la xiqueta.
-Com
que em dona igual?!?!No, no, no, açò és molt important!Anem a la
meva comunitat a curar-los, vols?-va dir la senyora amb molta
simpatia.
-De
veres?!?Moltísimes gràcies!!-va dir la petita molt entusiasmada.
Van
arribar a la comunitat de Clara amb els pares inconscients , i quan
els veïns van vore tot…:
-Pèro
qué es açó?!?!-va dir un dels veïns, que s’anomenava Andrés.-Ja
sabia jo que algún dia Clara muntaría una d’estes…
-Callat!-va
dir Paula, una dona de la comunitat.-Però que xiqueta tan bonica!!!
-Sóc
l’única que s’està fixant en les persones mortes!?!?-va
exclamar Maria, una xica molt simpàtica, també de l’edifici.
-No
estan mortes, s’han desmayat, com penses això?!?!-va dir Clara.
-Jo
t’ajudaré a fer que tornen a estar bé, sóc metge.-va dir Robert,
el president de la comunitat.
-Mireu
com es creu el millor per ser metge.-va protestar Andrés.
-Moltes
gràcies Robert.-va dir Clara ignorant a Andrés.-Què fem?
-És
molt senzill, observa.-Robert es va anar al quart de neteja i va
traure un poal ple d’aigua.-Taran!Ja està.
Els
pares van despertar mullats i desconcertats.
-Papá!Mamá!-Marina
va anar corrent als braços dels seus pares.
-Marina!Què
ens ha passat?On estem?-van preguntar estranyats els pares, Ana y
John.
-Veureu,anava
caminant pel carrer i vaig trobar a la vostra filla plorant amb
vosaltres.Vaig arrimar-me per a vore que li passava i em va dir que
us havíeu desmayat, aleshores li digué que si s’en venia amb mi a
la meua comunitat a curar-vos.-va explicar la xica.
-De
veritat?Moltes gràcies, ha sigut molt amable per la teua part, te
l’agraïm.-va dir Ana.-i tu com t’anomenes?
-Jo?M’anomene
Clara, i vosaltres sou Ana i John, no?-va dir Clara.
-Si,
com ho saps??-van preguntar a cor els pares de Marina.
-Me’l
va dir la vostra xiqueta.-va respondre Clara.
-Bé,
doncs nosaltres ens anem al carrer, moltes gràcies a tots i bon
Nadal.-va dir amb tristesa John.
-Espereu!Voleu
quedar-vos a sopar?Tots els dies de Nadal fem un sopar especial amb
tot tipus de dolços nadalencs.-va dir la jove.
-Pues…Això
seria…Mai havíem conegut a unes persones tan agraïdes i tan
estupendes.-va dir Ana amb llàgrimes en la cara.
Van
posar la taula en l’entrada de la comunitat i allí començaren a
sopar.
-Mamá!Mira
tot el menjar!-va dir-li Marina a la seua mare molt emocionada.
-Sí,hi
ha moltíssim!-li va dir Ana a la seua filla.
-Eh…-digué
Marina amb cara de vergonya.
-Menja
sense por carinyo.-li diu Clara a Marina.
A
Marina se li dibuixa una sonrisa en la cara i comença a menjar.Una
hora i mitja després ja no queda res més en la taula, estava
completament neta.
-Bé,
ja es hora d’anar n’se, adèu i gràcies per tot el que haveu fet
per nosaltres.-diu Ana a la multitud de veïns.
-Un
moment! Antes d’anar-vos tots volem donar-vos uns pocs diners.-diu
Clara sonrient.
-Parleu
per vosaltres…-digué Andrés.
-ANDRÉS!!!!-van
gritar tots,excepte la família.
-Está
bé, está bé…-diu Andrés.
Tot
el món lis van donar uns pocs diners perquè sabíen lo pobres que
eren.
-Que
hem de fer per a compensar-vos?Moltes gràcies, de veritat.-va dir
tota la familia.
-No
heu de fer absolutament res per nosaltres.-digueren tots els de la
comunitat.
-Bé,
ara que el pense m’agradaria…-va dir l’ egoista d’Andrés.
-JA
VAL ANDRÉS!-van dir tots excepte Ana, John y Marina.
Finalment
es van despedir i es van desitjar bon Nadal.
Un
dia després la família va pensar gastar els diners en tirar la
loteria i així va ser. Va passar cosa d’una setmana i es van
adonar de que havien guanyat milions i milions d’euros. Amb tot
aquesta fortuna es van comprar una casa, roba nova i gran part la van
donar a orfenats, a menjadors socials, a gent pobre que hi havia en
el carrer, etc.I també als seus amics de la comunitat els van donar
un regal a cada un i els van dir:
-Moltes
gràcies a tots per tractar-nos com uns dels vostres, per
acompanyar-nos en aquell moment tan roí de la nostra vida I per
ensenyarnos a amar i lo que es el Nadal, hui, s’ha fet realitat
gràcies a vosaltres, el miracle del Nadal.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)