Un Nadal Meravellós, Lucia Espinós, C.P. Cristo de la Paz

UN NADAL MERAVELLÓS

Feia molt de temps, en Barcelona,hi havia una família molt pobre que no tenia casa on refugiar-se. El dia de Nadal, estaven als carrers demanant diners per a comprar-se menjar. Va passar moltísima gent però a ningú li va donar pena aquelles pobres persones i no van donar res. A la nit ja no podien més, estaven cansats i agotats,de fet, el pare i la mare es van desmayar súbitament i sols va quedar la filla, que s’anomenava Marina y no sabia que fer, estava molt nerviosa i preocupada pels seus pares. Va estar demanant ajuda, però amb poques esperançes perquè no quedava molta gent al carrer. Es va donar compte de que passava un senyor amb un barret, prim i pareixia que tenia molta fortuna. La xiqueta el va pedir ajuda, però l’home va posar una excusa i va anar n’se de llarg. Marina es va posar a plorar molt, tenía una tristesa inmensa. Va tirar-se a terra i mentres plorava es va encogir com una bola. Un quart d’hora després, va pasar una dona amb jaqueta de pell d’animal i un calçat caríssim. La jove li va dir molt nerviosa i exhausta:

-Per favor senyora, podría telefonear a l’ambulancia, els meus pares s’han desmayat!!!

La dona es va alçar les seues ulleres amb una cara de menyspreu i va fer exacatament el mateix que l’altre home ,es va anar i va susurrar:

-Com deteste a la gent així…

La xica va tornar a plorar, pero encara més fort i estava pensant en lo dura i horrible que era la seua vida. Va passar molt de temps i va intentar que els seus pares tornaren a estar conscients, però no hi va haver resultat, la sort era que encara respiraven. De repent, va passar una altra dona anomenada Clara, però Marina ni es va molestar en demanar-li ajuda perquè sabía que no anava a fer-la cas, es va quedar amb els seus pares plorant. Quan Clara va vore a la familia…:

-Mare de Dèu!Que ha passat aquí?!?!

-Els meus pares s’han desmayat, però, què més dona, si a tu et dona igual.-va dir sense esperança la xiqueta.

-Com que em dona igual?!?!No, no, no, açò és molt important!Anem a la meva comunitat a curar-los, vols?-va dir la senyora amb molta simpatia.

-De veres?!?Moltísimes gràcies!!-va dir la petita molt entusiasmada.

Van arribar a la comunitat de Clara amb els pares inconscients , i quan els veïns van vore tot…:

-Pèro qué es açó?!?!-va dir un dels veïns, que s’anomenava Andrés.-Ja sabia jo que algún dia Clara muntaría una d’estes…

-Callat!-va dir Paula, una dona de la comunitat.-Però que xiqueta tan bonica!!!

-Sóc l’única que s’està fixant en les persones mortes!?!?-va exclamar Maria, una xica molt simpàtica, també de l’edifici.

-No estan mortes, s’han desmayat, com penses això?!?!-va dir Clara.

-Jo t’ajudaré a fer que tornen a estar bé, sóc metge.-va dir Robert, el president de la comunitat.

-Mireu com es creu el millor per ser metge.-va protestar Andrés.

-Moltes gràcies Robert.-va dir Clara ignorant a Andrés.-Què fem?

-És molt senzill, observa.-Robert es va anar al quart de neteja i va traure un poal ple d’aigua.-Taran!Ja està.

Els pares van despertar mullats i desconcertats.

-Papá!Mamá!-Marina va anar corrent als braços dels seus pares.

-Marina!Què ens ha passat?On estem?-van preguntar estranyats els pares, Ana y John.

-Veureu,anava caminant pel carrer i vaig trobar a la vostra filla plorant amb vosaltres.Vaig arrimar-me per a vore que li passava i em va dir que us havíeu desmayat, aleshores li digué que si s’en venia amb mi a la meua comunitat a curar-vos.-va explicar la xica.

-De veritat?Moltes gràcies, ha sigut molt amable per la teua part, te l’agraïm.-va dir Ana.-i tu com t’anomenes?

-Jo?M’anomene Clara, i vosaltres sou Ana i John, no?-va dir Clara.

-Si, com ho saps??-van preguntar a cor els pares de Marina.

-Me’l va dir la vostra xiqueta.-va respondre Clara.

-Bé, doncs nosaltres ens anem al carrer, moltes gràcies a tots i bon Nadal.-va dir amb tristesa John.

-Espereu!Voleu quedar-vos a sopar?Tots els dies de Nadal fem un sopar especial amb tot tipus de dolços nadalencs.-va dir la jove.

-Pues…Això seria…Mai havíem conegut a unes persones tan agraïdes i tan estupendes.-va dir Ana amb llàgrimes en la cara.

Van posar la taula en l’entrada de la comunitat i allí començaren a sopar.

-Mamá!Mira tot el menjar!-va dir-li Marina a la seua mare molt emocionada.

-Sí,hi ha moltíssim!-li va dir Ana a la seua filla.

-Eh…-digué Marina amb cara de vergonya.

-Menja sense por carinyo.-li diu Clara a Marina.

A Marina se li dibuixa una sonrisa en la cara i comença a menjar.Una hora i mitja després ja no queda res més en la taula, estava completament neta.

-Bé, ja es hora d’anar n’se, adèu i gràcies per tot el que haveu fet per nosaltres.-diu Ana a la multitud de veïns.

-Un moment! Antes d’anar-vos tots volem donar-vos uns pocs diners.-diu Clara sonrient.

-Parleu per vosaltres…-digué Andrés.

-ANDRÉS!!!!-van gritar tots,excepte la família.

-Está bé, está bé…-diu Andrés.

Tot el món lis van donar uns pocs diners perquè sabíen lo pobres que eren.

-Que hem de fer per a compensar-vos?Moltes gràcies, de veritat.-va dir tota la familia.

-No heu de fer absolutament res per nosaltres.-digueren tots els de la comunitat.

-Bé, ara que el pense m’agradaria…-va dir l’ egoista d’Andrés.

-JA VAL ANDRÉS!-van dir tots excepte Ana, John y Marina.

Finalment es van despedir i es van desitjar bon Nadal.

Un dia després la família va pensar gastar els diners en tirar la loteria i així va ser. Va passar cosa d’una setmana i es van adonar de que havien guanyat milions i milions d’euros. Amb tot aquesta fortuna es van comprar una casa, roba nova i gran part la van donar a orfenats, a menjadors socials, a gent pobre que hi havia en el carrer, etc.I també als seus amics de la comunitat els van donar un regal a cada un i els van dir:

-Moltes gràcies a tots per tractar-nos com uns dels vostres, per acompanyar-nos en aquell moment tan roí de la nostra vida I per ensenyarnos a amar i lo que es el Nadal, hui, s’ha fet realitat gràcies a vosaltres, el miracle del Nadal.